Te 35 anys però no ha perdut una cosa que o es té o no es té. L'olfacte del Rifle no ha envellit gens ni mica i en un remat al darrer sospir va demostrar que conserva intactes els atributs que el van convertir en ídol de la gent perica. Una graderia que al final del partit premiava amb aplaudiments l'esforç dels seus i les ganes d'anar a per un partit que s'havia atravessat.
Molts forats a la graderia per la jornada futbolísitica intersetmanal que ens portava a un Getafe amb tants o mes dubtes que l'equip espanyolista on destacava la presència de Joan Verdú, finalment recuperat del cop rebut a Saragossa. I als pocs espectadors congregats a Cornellà van presenciar els que probablement siguin els quaranta-cinc minuts mes avorrits de la petita història de l'estadi, doncs ambdós equips van donar una lliçó de migcampisme estèril i nul•la profunditat atacant. Un xut de Casquero que va sortir molt per sobre va ser la primera noticia pels espectadors que existien les porteries. Poc després era Márquez qui també engaltava fora. No fou fins les acaballes que Álvaro, en una bona jugada propiciada per Verdú i Sergio qui rematava creuat amb autèntic perill. Una jugava que rescatava del sopor als espectadors de l'estadi.
La represa però començava trepidant, amb Thievy tenint una claríssima ocasió on plantant-se sol desprès d'un slalom va disparar al ninot. Va seguir trepitjant l'accelerador l'Espanyol, completament transformat en aquest primers instants respecte a l'equip pla i previsible del primer temps. Moltes ocasions, sobretot a les botes d'un molt actiu Sergio Garcia que ocupava la posició de davanter centre quan Alvaro cedia el seu lloc al camp a Weiss. El canvi no va variar la tònica del partit, amb l'Espanyol acorralant al Geta al seu camp però sense acabar de trobar el forat. No el trobava tampoc Verdú en un xut de mig camp que ens recordava al gol de Roger Garcia a Montjuic de fa unes 10 temporades. Insistia l'Espanyol i Weiss disposava d'una altra pilota que salvava un defensa sota la línia. Però pels volts de la mitja hora els blanc i blaus començaven a abaixar el pistó, fet que el Geta aprofitava per arribar perillosament a la porteria perica. Tot i això, una doble ocasió de Thievy i Márquez tornava a donar l'oportunitat de desfer la igualada. Pochettino va decidir anar a per totes i donava entrada a Pandiani que nomes sortir caçava una de cap al vell estil del Rifle, però massa centrada. La tenia també el Geta a peus de Valera que afortunadament no encertava amb el partit convertit en una anada i tornada continua. Al pas dels minuts l'equip perdia clarividència i només Rui Fonte tenia a les acaballes una oportunitat que acabava en no res.
Però quan tot semblava perdut, Pandiani li treia la pols al seu vell Winchester i desprès d'una munió de remats clavava una pilota a l'escaire de Moyà. El deliri s'apoderava de la graderia que veia com aquest cop, la sort dels darrers instant somreia a l'equip espanyolista, el que més havia fet per endur-se una victòria que ja ens deixa rumb a València i amb 6 punts al caseller.
No hay comentarios:
Publicar un comentario